L’èxode comercial que protagonitzaren milers de joves sitgetans a partir del 1778, quan el Rei Carles III declarà el lliure comerç amb les Filipines, Cuba i Puerta Rico, fou un dels més importants registrats a Catalunya. Durant la llarga travessa per l’Atlàntic, s’endugueren idees i experiències del camp i de la vinya, que un cop allà convertiren en empreses pròsperes de vins, destil·lats (el rom assolí un altre nivell amb dos sitgetans, l’Andrés Brugal i en Facundo Bacardí), tabac, canya de sucre i altres productes. Amb la pèrdua de les  tres colònies, molts tornaren i conformaren la nova burgesia de Sitges amb el sobrenom dels ‘americanos’.

Fou una tornada d’or, donat que gran part d’aquests comerciants hi arribaren convertits en rics empresaris, no gens contemplatius, doncs posaren la seva inquietud i experiència al servei de Sitges i el resultat fou l’electrificació de la localitat, l’arribada del ferrocarril, la creació de la primera xarxa d’aigua potable i una predisposició més favorable per a les noves corrents artístiques. De fet, aquesta actitud artística coincidí (i es reforçà, és clar) amb la decisiva arribada d’en Santiago Rusiñol a la localitat, fet que la convertí en un dels epicentres del Modernisme primer, i del Noucentisme després.

Aquesta lliçó històrica –i fins i tot, antropològica- de Sitges ens l’aporta amb sentiment la Rosa Julià, experta ‘americanista’ i agitadora cultural amb denominació d’origen que dirigeix l’agència de visites guiades Agisitges. La mateixa Rosa ens recorda que a aquest llegat de modernitat aportat pels ‘americanos’, “i que ens ha marcat una forma de fer i de sentir les coses”, se li suma un altre de patrimonial, de pedres, columnes, balcons, torres i vitralls: les seves mansions. En total, figuren registrades com a tals (i protegides) 69 cases dels ‘Americanos’, d’estil modernista ubicades al barri de l’eixample, i neoclàssiques les més properes al mar.

Moltes d’aquestes mansions són ara hotels amb encant, amb estores de rajoles hidràuliques i jardins on poder desconnectar… o connectar-se. En tot cas, visitar aquestes cases per fora és una delícia de formes i de colors. Ja sabeu que nosaltres no som massa partidaris de marcar rutes concretes, però un bon punt de partida seria la plaça d’Eduard Maristany, a tocar de l’estació del tren. Des d’allà, llavors sí, podem perdre’ns sense presses per aquesta zona que batega amb intensitat a nivell social i comercial (ofereix bars i restaurants fantàstics) i que, com dèiem, està esquitxada de les magnífiques viles dels ‘Americanos’,  moltes d’elles reconvertides en hotels amb molt d’encant. Els carrers principals en aquest sentit són el de Francesc Gumà, Illa de Cuba i Sant Bartomeu, tots ells carrers paral·lels; i les vies d’Artur Carbonell, Sant Isidre, Gaudenci i Jesús, que les creuen de forma transversal. Dins d’aquesta illa urbana, ens adverteix la Rosa Julià, a cada passa, una mansió. Tan sols per a posar uns exemples: Casa Pere Carreras, Celler Rafael Llopart (l’antic celler que a finals del s.XIX proveïa de moscatell la casa reial), Casa Antoni Carreres (Hotel Sitges Royal Rooms, Casa Sebastià Sans (Hotel Sitges 1883), Casa Manuel Planas (Hotel Noucentista) Casa Antoni Robert (Hotel Medium Renaixença) o la impressionant Casa Villa Avelina, que acull l’actual Hotel El Xalet.

A mida que ens anem apropant al mar, un punt equidistant –i parada obligatòria- és la casa d’en Bartomeu Carbonell, també coneguda com la Casa del Rellotge de la que en destaca la seva torre. I ja just al davant del passeig marítim, a l’encreuament entre el Passeig de la Ribera i el carrer de Sant Pau, bé mereix la pena una parada amb brisa a la Casa d’en Simó Llaurador, actualment seu de l’Hotel Celimar. Aquesta mansió, de teulada amb forma d’onatge amb espuma, és un exemple molt paradigmàtic de la forma d’ésser dels ‘americanos’ i per herència directa, de tots els sitgetans: amor per l´art, per la nostra localitat i pel mar. I amor, és clar –ja ens coneixeu-, per compartir-ho amb vosaltres.

Foto: Hotel Noucentista (IG: @hotelnoucentista)