Comencem per la postal, no? Doncs sí, estem parlant d’una imatge icònica: 33 casetes, verdes i blanques, senzilles, de fusta, totes alineades a la sorra de la platja del Garraf i totes de cara al mar. Un skyline propi i seductor declarat des de l’octubre de 2020, per la Generalitat de Catalunya, Bé d’Interès Nacional, dins de la categoria de Conjunt Històric. Aquesta qualificació avala la seva rellevància turística i el més important, en garantitza la seva protecció.

Les primeres casetes del Garraf daten del 1920 i de fet, eren cabanes fetes de canya: algunes es feien servir per tal que les famílies es protegissin del sol quan anaven a la platja; d’altres les feien servir els pescadors per a guardar-hi els seus estris; i encara unes altres eren fetes servir pels treballadors que construïren les línies del tren de la zona en oferir-los ombra i descans. Donat que la canya no és pas massa resistent (ja coneixeu el “Conte dels tres porquets”), les casetes es van revestir de fusta i l’any 1930 es van construir sobre pilars per tal de fer-les més resistents als temporals de vent i al mar de llevant.

Us imagineu viure a una caseta que en comptes de tenir voreres, hi tingui sorra? Que en lloc d’un carrer, al davant hi tingui el mar? Que la seva banda sonora sigui tan primitiva com el trencar de les onades i la brisa que les empeny? Sí, aquí el mal de Stendhal és també especialment intens…

Per cert, de la conservació de les casetes, se n’encarrega actualment una organització –Associació de les Casetes–, l’objectiu de la qual és mantenir i protegir el conjunt i el seu entorn.

Però casetes a banda, al Garraf hi ha més coses per a veure i per a fer. Per exemple, hi tenim el Port del Garraf, centre d’activitats esportives i lúdiques (regates, vela, busseig, etcètera). També hi ha el Celler Güell, un capritx modernista que recorda un petit castell medieval amb la princesa per rescatar. Aquí, a aquest antic celler, hi trobem diferents versions sobre la seva autoria: es parla d’en Francesc Berenguer i Mestres, deixeble de l’Antoni Gaudí, com a arquitecte responsable; malgrat això, altres fonts asseguren que fou un treball conjunt entre ambdós. En tot cas, la petjada d’en Gaudí és indubtable. Aquest celler es reconvertí en restaurant, tancat actualment.

I és clar, com a guaita del poble hi ha el Parc del Garraf, aquesta meravella natural, càrstica, única i diferent, gris i verda, amb la mar de fons i diferents rutes per a gaudir-ne al teu ritme. No em direu que la combinació no n’és d’atractiva: platja amb casetes, llegat gaudinià, port esportiu propi i porta d’entrada a un parc natural. Sí, sens dubte: el Garraf és un petit gran poble.